Descripció

El protagonista d’Objectiu Fidel té un somni: ha de parlar urgentment amb Fidel Castro. Sense pensar-ho, se’n va a Cuba per complir aquesta missió tan transcendental. A la maleta s’emporta dos problemes, però. El primer és que s’ha despertat a mitjan somni i no sap quin missatge ha de transmetre al Comandante en Jefe. El segon, molt més perillós, és que somia en veu alta i per tant els serveis secrets de mig món potser estan assabentats del seu objectiu i faran el que calgui per avortar-lo.

Assessorat en tot moment pel seu mentor Quico Guillem, autor de Mulateta meua, el protagonista recorrerà la Perla del Carib de dalt a baix i ens la farà conèixer a fons: el camp, les ciutats, l’arquitectura, la gastronomia, els museus, la beguda, la música, l’economia, la flora, la fauna i sobretot els carrers i les persones: cambrers i cambreres, xofers, jineteres, aconseguidors, guies…

Mig en broma, però ben seriosament, en Objectiu Fidel. Cuba nua Manel Joan i Arinyó proclama veritats com temples sobre el socialisme, el capitalisme, l’església, la riquesa, la pobresa, la prostitució, el goig, el desencís, i la lluita del poble cubà per sobreviure i prosperar, digne i feliç.

Autor

Manel Joan i Arinyó, poeta i narrador, és autor dels llibres de relats Han donat solta als assassins (1985), Premi Ciutat d’Olot, i Stress (1985); i de les novel·les Les nits perfumades (1989), Premi Sant Joan i traduïda al castellà Noches perfumadas (2016, Laura Editora), Com la flor blanca (1991), Contra sentit (1994), Premi Narcís Oller, El cas Torreforta (1999), 10.193-Escuma de mar (2004), Cubaneta meua (2004), Premi Càrcer, L’agenda del sicari (2007), Fem un trio (2009), Premi Ciutat de Sagunt, L’atzucac del perdedor (2010), Premi Enric Valor, A cor obert (2013).
El gruix de la seua poesia ha estat aplegat a Plany de l’home llop –Obra poètica completa– (1999) i Versos blancs (2012). De la seua narrativa infantil i juvenil cal destacar: Que dur que és ser guapo! (1998), MP, una vida de llegenda (2005), Les màgiques nits de Prada (2007), Cento i les mones (2009) i L’any que vam córrer perillosament (2012).

Encara que ell ha negat sempre l’autoria de Tragicomèdia a Secundària –Memòries d’un mestre cremat (Voliana Edicions, 2014), amb el pseudònim Mateu Lluís Vives, la magistratura ha ordenat que se li practiquen les proves d’ADN creatiu i en breu se sabran els resultats. Tots els indicis i les proves l’acusen…