Josep Calveras i Santacana (Vilafranca del Penedès 1890 – Sant Cugat del Vallès 1964) Gramàtic i erudit. El1905 ingressà a la Companyia de Jesús, va estudiar filosofia a Roquetes i, entre 1915 i 1919, teologia al Col·legi màxim de Sant Ignasi. Entre 1919 i 1922 fou professor d’humanitats a Veruela, a l’Aragó.
La seva tasca com a lingüista i filòleg queda circumscrita als anys anteriors a la guerra civil, després de la qual no va fer cap més aportació en aquest camp. Quant a l’obra religiosa, Calveras aprofundí en la teologia espiritual i en l’estudi dels Exercicis espirituals de Sant Ignasi, essent l’autor de l’única versió catalana coneguda.
L’any 1925 publicà, a Barcelona, La reconstrucció del llenguatge literari català, un estudi en el qual exposa les seves teories sobre la manera com cal procedir en la tasca de reconstrucció de la llengua literària. Fou secretari (1927-36) de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura de la Biblioteca Balmes. Durant l’any 1926 publicà diversos treballs sobre aspectes morfològics i sintàctics dels pronoms febles en la revista “La Paraula Cristiana”, il·lustracions lingüístiques i dues sèries d’articles a la revista “Ciutat” amb el títol genèric Clarícies de llenguatge, que és un conjunt de cinc treballs sobre sintaxi, lèxic, morfologia i estilística comparada; així com altres articles a Cultura Valenciana (1926-29) i a la revista Catalunya Social, una columna intitulada Consultes de llenguatge (1928-35). Creà l’Acadèmia de Llengua Catalana (1934-36). La dictadura va impedir que tirés endavant el seu projecte d’una «gramàtica catalana popular».
La reconstrucció del llenguatge literari català
Autor: Josep Calveras
Pròleg: Narcís Iglésias
A cura de: Jordi Solé Camardons
Pàgines: 272
Format: 210 x 140
ISBN: 9791399031430
Data de publicació: 26/9/2025
19,00 €
La reconstrucció del llenguatge literari català (1925) ha estat injustament ignorat malgrat ser l’única aportació catalana anterior a Fabra sobre l’estandardització, sobre la cultura de la llengua, és a dir, de què és una llengua i de les exigències i implicacions sociopolítiques que la culturització comporta. Tanmateix, Manuel de Montoliu, en una ressenya crítica apareguda a «La Veu de Catalunya» el 1926, ja destacava que Calveras és el primer a exposar la necessitat que, en el procés de restauració, la llengua sigui considerada com un tot, ja que qualsevol intervenció del gramàtic feta sobre una part sense considerar el conjunt produeix en aquest un desequilibri. Joan Solà a Del català incorrecte al català correcte (1977) feia una anàlisi de 9 pàgines sobre aquest llibre. Lluís V. Aracil a Dir la realitat (1983) li dedica tot un capítol i el considera pioner sobre la teoria de la llengua estàndard i un avantguardista de la prehistòria de la sociolingüística catalana i europea; considera Calveras el Havranek català. Finalment, el professor Narcís Iglésias Franch va pensar que l’obra de Calveras i el llibre mereixia ser el centre de la seva tesi doctoral: «L’obra lingüística de Josep Calveras Santacana» (2011).
«Calveras dedica una part important dels seus esforços a defensar que la codificació en curs no s’allunyés de la llengua oral i que fos prou permeable per assumir la variació en determinats contextos comunicatius. En paral·lel a la seva teoria de la llengua, la seva aposta forma part d’una estratègia —diguem-ne política— que va més enllà de les idees: obrir una nova etapa de l’estandardització del català que deixés enrere el conflicte aleshores encara viu entorn de la codificació de l’IEC i que no deslegitimés les opcions personals o institucionals que no havien acceptat la codificació oficial.»
Del pròleg de Narcís Iglésias
Reviews
There are no reviews yet.