Retorn al sol

Descripció

Retorn al sol és la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana. Publicada per primera vegada el 1936, ara es presenta amb il·lustracions de Martí Alcon. Narra els conflictes que es viuen a Subolesa, la Catalunya del futur, més de dos segles després que els supervivents catalans es veiessin obligat a construir la nova nació dins les entranyes de Montserrat fugint d’un cataclisme mundial que va glaçar la capa exterior de la Terra.

Hi ha tres obres clàssiques de la ciència-ficció en llengua catalana que si el feixisme no hagués entroncat la normalitat editorial haurien estat obres seminals de la ciència-ficció catalana: Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936). Però només aquesta darrera ha resistit el pas del temps, ja que estem davant d’un obra perfecta pel llenguatge mig noucentista, per la modernitat inaudita, pels personatges perfilats entre la ironia i la profunditat ideològica, perquè té, pel cap baix, set encerts o reflexions de caire sociològic, polític, ecològic, ètico-filosòfic i literari que en fan augmentar l’interès i la importància com més anys passen: (1) l’autor preveu una Segona Guerra Mundial; (2) preveu l’esclat d’un seguit de bombes com a resultat final d’una guerra mundial; (3) imagina una catàstrofe –cataclisme– de caràcter total, fruit d’un accident derivat de l’acumulació de material bèl·lic; (4) la destrucció de la vida a la superfície del planeta no és directa, sinó que es tracta d’un desastre de caràcter ecològic (ecocatàstrofe), amb un canvi total en el medi ambient; (5) hom planteja la idea que el mal ús de la ciència i la tecnologia pot conduir a la destrucció de la vida a la superfície del planeta; (6) proposa una explicació filosòfica de l’error humà: «El ferment de covardia innata que s’arrauleix en el fals heroisme (…) La guerra és sempre covarda»; (7) perfila una distopia catalana marcada per un cert eclecticisme mig noucentista, mig anarquista, mig regeneracionista i mig areligiós; amb un estat protector però amb mentalitat oberta i fins a cert punt progressista…

Autor

Josep Maria Francès i Ladron de Cegama (Lleida, 1891 – Mèxic, 1966) fou escriptor i periodista. S’exilià el 1939 i va passar la major part del seu exili a Mèxic, on morí. En el seu exili treballà al departament de biblioteques de la Secretaria d’Educació Pública de Mèxic i a l’editorial Diana; també feu de traductor a diverses editorials mexicanes. Fou membre de la Societat Mexicana d’Escriptors. Entre la seva obra a l’exili, cal destacar Trece cuentos y medio (1954), Titanes de la libertad, Francisco Villa, Heraclio Bernal, México y Manila, Rubén Darío, Vida y muerte de Julio César (1958) i El hombre que volvió del cielo (1963). Té unes voluminoses Memorias de un zero a la izquierda (Mèxic, 1962) amb pròleg d’Antoni Rovira i Virgili.

Abans de l’exili va viure sempre a Barcelona, on publicà les novel·les La rossa de mal pèl (1929), Retorn al sol (1936) i La guerra dels sants (1932). És autor de diversos cuplets, comèdies musicals i de la lletra de la sardana El saltiró de la cardina. D’ideologia anarquista, espiritualista i catalanista, fou practicant de la maçoneria i membre d’Esquerra Republicana de Catalunya; va col·laborar durant anys al portaveu republicà La Humanitat. Un personatge maleït per l’ordre establert, injustament arraconat i oblidat per uns i altres.

Amb aquesta edició li rendim homenatge com ja ho vam fer en el seu moment batejant com a “Retorn al sol” la col·lecció d’obres de ciència-ficció de Voliana Edicions